Rock en calces: d’abril 2014

Fa 23 anys del meu primer concert dels Pets, al camp de futbol vell de Les Borges, amb Tradivarius de teloners. Llavors anaven acompanyats de les Llufes.
Encara recordo la resposta que em va donar mon pare quan li vaig dir: -Papa, em pot donar cèntims per anar a un concert dels Pets?

I clar, la referència a l'escatologia i a les ferums corporals és inevitable. I d'olors va això avui.

Aquella nit de l'any 90 els aromes que em rodejaven eren de birra i whisky, de fum, d'herbes vàries, pols de l'arena que trepitjàvem... fins arribar a un altre ventall d'olors a altes hores de la matinada. Una nit memorable!

Doncs aquest dissabte a el Morell a les 7 de la tarda, el primer que vaig ensumar va ser la caca d'un bebè. Una caca empastifada meitat en el bolquer i meitat en el culet de la criatura que tenia als braços la persona que seia al meu costat.

La meitat del públic era menor de 10 anys, i la resta més gran de 35. I tal com van dir des de l'escenari era com el ball de tarda del dia de Festa Major.

Els grans vam disfrutar com nans, i els petits van veure com els adults també tenim coses que ens fan... no tant trascendentals.

Entre canalla, mocs, cotxets, pitets, babes, xumets, tovalloletes humides i colònia infantil, les meves llàgrimes galtes avall amb alguna cançó melancòlica del nou disc que presentaven, l'Àrea Petita.

M'he emocionat especialment amb CALAIXOS QUE NO OBRIRÉ.

Hi ha un trosset de tu que no sé mai d’on ve
i és pot ser el que més m’agrada.
Hi ha un posat que fas quan penses que no hi sóc,
quasi absent però no del tot.

Hi ha un silenci curt que surt del teu somrís
i omple els finestrals de coure.
Hi ha un petó que et prenc quan noto que ja dorms
i que amago entre els llençols.

No sé pas si rumies
o ets a un lloc només teu
on remenes fesomies
en calaixos que no obriré.

Hi ha una pausa de color de codonyat
que no goso mai irrompre.
Hi ha una part de tu que mai puc atrapar
i és la que em fa perdre el nord.

Hi ha un moment petit quan sembla que no hi ets,
i és sols un moment i tornes.
I llavors és com si em veus per primer cop
però mai no ho sabré del tot.

Em van agradar els gestos cap al públic del Lluís. Em va faltar la introducció a moltes cançons i unes paraules del Joan Reig. Al meu fill li va faltar "Vespre".

23 anys després, les olors canvien d'ordre, ja que un concert sense cervesa, per mi, encara no és un concert al cent per cent. Per tant al arribar a casa, el primer que vaig fer, va ser obrir un quintet ben fresquet, seure a la terrassa, i fumar-me un cigarret a la llum de la lluna, de les estrelles i de la contaminació lumínica de les petroquímiques.

p.d. Ahhh, els components del grup, si no tenen les sabates pagades per la casa MUNICH, és que els hi falta una bona representant de les qüestions més petites de l'àrea ;-)

Dalt de l'escenari, d'esquerra a dreta: Falin Cáceres, Joan Pau Chaves, Lluís Gavaldà, Joan Reig i David Muñoz "Gnaposs".