Començo amb la primeríssima de la llista de les 500 millors cançons de la història publicada per la Revista Rolling Stone.
Escrita per Bob Dylan el 1965, forma part del disc HIGHWAY 61 REVISITED.
Aquí hi ha un video de la cançó, en directe el 1966.
L'adaptació al català més encertada és de Rocky Muntanyola, heterònim utilitzat per Jordi Batiste en la seva etapa a l'Orquestra Plateria. Em trec el barret!
***
donaves caritat des d'un pedestal
Ningú al teu voltant no era prou bo per tu
Digues que sí, - digue'm com et sents
Vas anar als millors col·legis, sí d'acord.
Deies: "res no em lligarà mai" al vell vagabund
Digues que sí, - digue'm com et sents
Et vas preguntar què voldran aquests encantadors de serps
Sobre el cavall de crom amb un diplòmatic
Digues que sí, - digue'm com et sents
Princesa del suburbi,
Digues que sí, - digue'm com et sents
No he trobat cap video penjat enlloc de la versió cantada per Jordi Batiste i Gerard Quintana, del disc "Els Miralls de Dylan" del 1998. Aquí trobareu un audio.
***
Aquí hi ha un video de la cançó, en directe el 1966.
L'adaptació al català més encertada és de Rocky Muntanyola, heterònim utilitzat per Jordi Batiste en la seva etapa a l'Orquestra Plateria. Em trec el barret!
***
Abans d'ahir i abans
donaves caritat des d'un pedestal
No és així?
La gent et deia: "Nena, te la fotaràs"
Tu reies, "que sabran tots aquests de mi"
No és així?
Ningú al teu voltant no era prou bo per tu
Ara ja no parles tan alt
no pots anar vacil·lant
d'haver d'anar fotent el pal per anar vivint.
Digues que sí, - digue'm com et sents
digue'm com et sents - digue'm com et sents
sense un mal llit per dormir - digue'm com et sents
Com un gos vagabund - digue'm com et sents
Com una pedra del camí...
Vas anar als millors col·legis, sí d'acord.
Peró allà només vas aprendre a
ser més infeliç,
ningú t'havia ensenyat a viure al carrer,
però ara veus que hauràs d'aprendre a seguir
el teu camí.
Deies: "res no em lligarà mai" al vell vagabund
però ara què tal et senta haver de suplicar
mentre mires fixament el buit dels seus ulls
i li demanes: "vols fer un tracte amb mi?"
Digues que sí, - digue'm com et sents
digue'm com et sents - digue'm com et sents
amb ningú al teu costat - digue'm com et sents
sense una adreça al món - digue'm com et sents
Com un gos vagabund - digue'm com et sents
Com una pedra del camí...
Et vas preguntar què voldran aquests encantadors de serps
quan van venir a fer tots el seus trucs per tu,
no vas entendre a temps que no anaves,
no és bo deixar que els altres facin i pensin per tu.
Sobre el cavall de crom amb un diplòmatic
que portava un gat siamès damunt del cap
no és dur veure'l despertar, que t'han robat els millors anys
després de dir-te que ell sí era algú del teu estil.
Digues que sí, - digue'm com et sents
digue'm com et sents - digue'm com et sents
sense una adreça al món - digue'm com et sents
Com un gos vagabund - digue'm com et sents
amb ningú al teu costat - digue'm com et sents
Com una pedra del camí...
Princesa del suburbi,
avui tothom fa festa, ben tranquil a casa seva
fan intercanvi de regals preciosos,
però per tu és millor que empenyoris ràpid el teu anell.
Tant que et diverties tu,
amb el pollós pelut i el seu llenguatge brut,
et crida "ves-hi", ara no t'hi pots negar
quan res no tens, segur que res no perdràs.
Ets invisible ara, no tens secrets per mi.
Digues que sí, - digue'm com et sents
digue'm com et sents - digue'm com et sents
amb ningú al teu costat - digue'm com et sents
sense una adreça al món - digue'm com et sents
Com un gos vagabund - digue'm com et sents
Com una pedra del camí...
No he trobat cap video penjat enlloc de la versió cantada per Jordi Batiste i Gerard Quintana, del disc "Els Miralls de Dylan" del 1998. Aquí trobareu un audio.
***
Dylan havia sigut, fins llavors un cantautor de folk, reivindicatiu. Aquesta cançó, segons ell, va estar escrita al tornar d'una gira i definia un sentiment de venjança. "Tenia deu pàgines, sense títol, eren unes rimes en un paper, tot el meu odi era honest i es dirigia a un punt estable. Al final no era odi, era explicar-li a algú el que no sabia. Era dir-li que tenia sort. Venjança és una paraula més encertada. No havia pensat en aquestes paraules com una cançó, fins que davant del piano amb els papers, estava cantant How does it feel? (Com se sent?) a càmera lenta, extremadament lenta"
La cançó, posada en el context, trenca esquemes del que el públic estava acostumat, multiplicant decibels i temps, ja que té una durada de més de sis minuts, cosa impensable a l'època, quan les cançons feien menys de 4 minuts per poder ser punxades a la ràdio, i també trenca esquemes dels seguidors del Dylan més folk i compromès socialment.
He trobat molts possibles significats del mateix títol. Rolling Stone significa còdol, "canto rodat". En un refrany podem veure'n el significat perfectament: pedra rodadissa no posa molsa.
Quasi 50 anys després se'n fa un video oficial i interactiu: Like a Rolling Stone (Bob Dylan - oficial)
"Like a Rolling Stone" parla d'una dona, ell li parla a una dona a la lletra. La que va ser una nena que una vegada ho va tenir tot, diners, bones escoles... i que anava per la vida mirant a la resta de les persones per damunt de l'hombro, sense donar importància a les misèries dels altres, sense ajudar a ningú, ignorant el món més enllà de la seva bombolla de comoditats... de la nit al dia es converteix en una Rolling Stone, una pedra de dóna tombs, sense casa, sense rumb i sense tot el que havia tingut fins llavors; i ell li pregunta des de la cançó:
How does it feel? Com et sents? amb sarcasme, preguntant com se sent ara en un lloc que abans ignorava que existia.
Tornant al que he dit abans, potser quan pregunta - How does it feel? s'ho canta a ell mateix. Dylan va canviar de vida, d'estil i de música, i semblava que aquest canvi el va fer tornar un desconegut. Potser per això es diu a ell mateix Whith no direction home, like a complete unknown. Com un desconegut, sense domicili.
Als EEUU, Rolling Stone, també es diu als rodamóns i és una paraula que s'ha utilitzat molt en la lírica nord americana. Apuntar que aquesta cançó no té res a veure amb el nom del grup de Ses Majestats Satàniques.
Hi va haver un moment que aquesta cançó va passar a ser un mite, com el mateix Dylan. Va ser el 17 de maig de 1966 al Free Trade Hall de Manchester. El públic estava cridant i insultant a Dylan, i de sobte es va sentir que algú li deia Judes!!! (fent referència a la traïció al folk). Dylan es va girar cap a la banda i es va poder sentir tot i estar lluny del micròfon play it fucking loud!! (toqueu-la ben fort!!) i va començar a sonar Like a Rolling Stone.
Aquest moment, Martin Scorsese el recull en un documental titulat No Direction Home que és un fragment de la lletra de la cançó.
I és tanta la seva influència durant més de 40 anys que se n'ha escrit un llibre.
** petons de colors **
Aquest moment, Martin Scorsese el recull en un documental titulat No Direction Home que és un fragment de la lletra de la cançó.
I és tanta la seva influència durant més de 40 anys que se n'ha escrit un llibre.
** petons de colors **
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada