De quan era petita, i mon germà posava alguna cançó de Kortatu, que no havia escoltat cantar en basc. Ja fa 22 anys que hi vaig anar a aquell País petit del Cantàbric. En tenia 17 i no vam anar, precisament, a cap recital de cantautor.
Dijous al vespre es van difuminar els estigmes que tenia de la llengua basca. Va ser un home, el Jabier Muguruza qui, sigil·losament ens va relatar des d'una distància molt curta, la ironia social i quotidiana amb una dolçor i suavitat que em va captivar. Si algú encara creu que el basc és una llengua dura o ruda, li recomano que l'escolti a través del Muguruza.
 |
| Foto: Franzina Borràs |
No entenia ni una paraula del que cantava, però el Jabier és d'aquelles persones que es recreen en la introducció de les cançons, que te les explica i te les mostra, i després, la música del piano, l'acordió, la veu, i sobretot les seves mans, fan que la història t'envolti.
Vint anys dalt de l'escenari amb una elegància particular que commou, i quasi mig segle darrera d'un acordió. El germà gran dels Kortatu va presentar a Reus el seu últim treball, Beste Hogei (uns altres vint), en una sala màgica, la del Centre d'Art cal Massó, amb un so impecable. Felicitats!!!!
 |
| Foto: Franzina Borràs |
Música íntima i sensible que poca gent és capaç de crear en els temps que corren, música i lletres que et transporten, et fan viatjar, pensar, somiar, imaginar, crear i assaborir la grandesa de les coses petites, amb unes cançons farcides de personalitat i sobrietat, cançons fetes per un alquimista de les emocions, lletres poètiques il·luminades per una música que t'acull.
Veu, piano i acordió interpretant la melodia de l'ànima quan es desperta.
 |
| Foto: Franzina Borràs |
I aquí un resum de les meves notes:
Movent les mans i cantant, sol amb el piano, és capaç de transportar-me amb els sentits fins on ell vol anar.
Movent les mans i cantant, sol amb el piano, és capaç de transportar-me amb els sentits fins on ell vol anar.
Sense artificis, sense complicacions. Gesticulant, sentint el que canta. I quina forma que té de mirar el piano i el pianista, Mikel Azpiroz; com si pogués veure amb els ulls la melodia que surt de l'instrument.
I em parla d'un esmorzar. Un esmorzar on els croissants, com els petons, són del dia.
I em tansporta a una habitació, dos cossos nus que no es parlen.
"Vino oscuro piden, a cambio de una sonrisa", explica com si fos un trobador.
I ens parla d'un somni, de la son. Un sueño o el sueño.
"Y dedico esta canción a una mujer que me ha abordado de un modo tan particular... Ella tiene un blog, no se qué de las bragas, me ha dicho. Para ella, esta canción."
Sí, Jabier, jo sóc així.
I aquí la crítica de la periodista Lucía Flores a Catalunya Ràdio. "No és home d'estridències formals, però té el
poder de provocar petits terratrèmols si la teva sensibilitat està
desperta. Sense músics com ell, el món seria molt més aspre."
** petons de colors **
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada