Entregada i agraïda la Rosario Flores ahir al Palau de la Música.
Hi ha música que et fa somiar, hi ha artistes que dalt de l'escenari et fan sentir un no se què.
Va començar el concert amb Yo me niego fent-me aixecar del seient, i va acabar amb Paraules d'Amor, cantada meitat en català i meitat en castellà.
Vida, passió, fills, terra, mort, Déu, amor, força, esperança, família, arte.
Tota ella és una força incombustible de la natura que deixa petjada en lo más hondo, és capaç de ser una pantera gitana ballant rumba aflamencada mentre fa l'ullet al pop, al rock o al blues i intimida amb el soul, el funk i les balades aquelles que t'estripen l'ànima.
Des dels primers acords ja es va posar un públic entregadíssim a la butxaca, i a mi.
Enèrgica i sabent en tot moment on ha de trepitjar. Dues hores d'un estil tan personal com intransferible, inimitable, que la fa hereva d'un llegat familiar que mai ha respectat els cànons de la perfecció però que et serveix en safata calé un mestissatge musical que obre tots els porus del cos.
Un show mil·limetrat en el que la filla de la faraona s'hi deixa la pell, amb balls, anades i tornades de l'escenari sense perdre en cap moment l'alegria i l'energia que la caracteritza. Agraint l'assistència del públic, i a tots els que han marcat la seva vida i carrera.
L'energia i el bon rotllo l'envolten. És una dona que desprèn entusiasme, vibrant, i que és capaç de penetrar, amb la seva força, a les profunditats passionals de qualsevol.
Una MONSTRUA, sí sí.
Encara estic processant tot el que em va fer sentir. Passió en estat pur dalt de l'escenari del Palau de la Música Catalana.
** petons de colors **
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada