Suzanne - Susanna

Ha mort un dels pocs poetes en llengua catalana que ha sigut lletrista de cançons. 

Josep Maria Andreu (1920-2014), a part de les més de 300 traduccions de cançons estrangeres que ha fet a la nostra llengua, té una creació en català molt extensa, poesies musicades per Lleó Borrell i cantades per Lluís Llach, Núria Feliu, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Salomé, Raimon, Xesco Boix, Los Manolos...

Aquest vol ser un petit homenatge a qui ha creat poesia per ser cantada.

Una de les formes més antigues que hi ha de transmetre l'art.

***

"...Evidentment, la “poesia de la cançó” ha de tenir en compte la seva relació amb l’oralitat, el seu encaix amb la melodia: un bon autor de textos de cançons ha de saber fer coincidir els accents tònics i els musicals, ha de limitar els encavallaments, per tal que les pauses sintàctiques i cantades no siguin incompatibles, ha de tenir en compte la sonoritat de cada mot i evitar possibles cacofonies... En realitat, molts elements de la poesia més clàssica perviuen en la cançó..." Miquel Pujadó.

Aquí, l'article de la revista Enderrock sobre la seva mort.

En aquest blog trobareu cinc entrades relatives a la seva obra i biografia.

***

Entre les moltes cançons traduïdes de l'anglès, el francès, l'italià o l'espanyol, em quedo amb Suzanne de Leonard Cohen.

SUSANNA

Susanna té una casa enllà de la ribera.
Us hi porta a sentir l'aigua i les barques, al capvespre.
I la nit amb ella és vostra. És mig boja i això us tempta.
I ella us dóna te i taronges d'unes terres estrangeres.
I tot just aneu a dir-li que no us queda amor per a ella,
de seguida us capta l'ona. Mira el riu i deixa entendre
que ella té un amor per sempre.

I voleu fer el camí amb ella.
I sabeu que ella el fa a cegues.
I sabeu que ella es confia,
que el seu cos es dóna al vostre per no res.
I Jesús, mariner un dia, quan descalç travessà l'aigua,
va passar un temps fent de guaita i va veure que el buscaven
de tants homes uns pocs homes: sols aquells que s'ofegaven.
I va dir: «Des d'ara, els homes
mariners seran i amb barques aniran...».

Però va ofegar-se, ell també, en un capvespre.
Solitari com un home, deixà anar
sobre nosaltres el seu clam.
I el camí que ell fa feu vostre
i voleu seguir-lo a cegues.
Confieu potser per sempre.
 L'esperit d'ell mou el vostre com un cos.
 
I llavors Susanna us porta fins al riu amb la mà estesa.
Al vestit, hi duu les roses i els parracs de les trinxeres,
mentre el sol inunda el fàstic dels monuments de la terra.
I us ensenya a veure coses que no hauríeu sabut veure,
entremig d'escombraries i entremig de flors enceses,
com hi ha herois entre les algues, com hi ha infants que amor no tenen.

I Susanna el mirall desa.
I voleu fer el camí amb ella.
I voleu seguir-la a cegues.
Confieu potser per sempre.
L'esperit seu ella ajusta al vostre cos.

Suzanne (from "Live At The Isle of Wight 1970")  

Les carícies sonores de Jabier Muguruza - Reus, 13 de març de 2014

De quan era petita, i mon germà posava alguna cançó de Kortatu, que no havia escoltat cantar en basc. Ja fa 22 anys que hi vaig anar a aquell País petit del Cantàbric. En tenia 17 i no vam anar, precisament, a cap recital de cantautor.

Dijous al vespre es van difuminar els estigmes que tenia de la llengua basca. Va ser un home, el Jabier Muguruza qui, sigil·losament ens va relatar des d'una distància molt curta, la ironia social i quotidiana amb una dolçor i suavitat que em va captivar. Si algú encara creu que el basc és una llengua dura o ruda, li recomano que l'escolti a través del Muguruza.

Foto: Franzina Borràs

No entenia ni una paraula del que cantava, però el Jabier és d'aquelles persones que es recreen en la introducció de les cançons, que te les explica i te les mostra, i després, la música del piano, l'acordió, la veu, i sobretot les seves mans, fan que la història t'envolti. 

Vint anys dalt de l'escenari amb una elegància particular que commou, i quasi mig segle darrera d'un acordió. El germà gran dels Kortatu va presentar a Reus el seu últim treball, Beste Hogei (uns altres vint), en una sala màgica, la del Centre d'Art cal Massó, amb un so impecable. Felicitats!!!!

Foto: Franzina Borràs

Música íntima i sensible que poca gent és capaç de crear en els temps que corren, música i lletres que et transporten, et fan viatjar, pensar, somiar, imaginar, crear i assaborir la grandesa de les coses petites, amb unes cançons farcides de personalitat i sobrietat, cançons fetes per un alquimista de les emocions, lletres poètiques il·luminades per una música que t'acull.

Veu, piano i acordió interpretant la melodia de l'ànima quan es desperta. 

Foto: Franzina Borràs

I aquí un resum de les meves notes: 
Movent les mans i cantant, sol amb el piano, és capaç de transportar-me amb els sentits fins on ell vol anar.

Sense artificis, sense complicacions. Gesticulant, sentint el que canta. I quina forma que té de mirar el piano i el pianista, Mikel Azpiroz; com si pogués veure amb els ulls la melodia que surt de l'instrument.

I em parla d'un esmorzar. Un esmorzar on els croissants, com els petons, són del dia.

I em tansporta a una habitació, dos cossos nus que no es parlen.

"Vino oscuro piden, a cambio de una sonrisa", explica com si fos un trobador.

I ens parla d'un somni, de la son. Un sueño o el sueño.

"Y dedico esta canción a una mujer que me ha abordado de un modo tan particular... Ella tiene un blog, no se qué de las bragas, me ha dicho. Para ella, esta canción."

Sí, Jabier, jo sóc així.

Jabier Muguruza - Reus - 13 de març de 2014

Aquí trobareu l'entrevista publicada a Surt de Casa, des de Reus.

I aquí la crítica de la periodista Lucía Flores a Catalunya Ràdio. "No és home d'estridències formals, però té el poder de provocar petits terratrèmols si la teva sensibilitat està desperta. Sense músics com ell, el món seria molt més aspre." 

** petons de colors **

Tàrraco Surfers a Poboleda

Segon diumenge de març, un temps primaveral i tot el dia pel davant.

Què podem fer? doncs un vermutet a Poboleda, amb bona música en directe a la plaça.

I què ha sigut? doncs un festival.

El Restaurant Els Cups de Poboleda (hostal Populetus) ha muntat una moguda a les 12 del migdia del diumenge. Vermut, vi de la terra, música en directe i 20 graus de temperatura.

És d'agrair que des d'una iniciativa privada es doni empenta a la cultura i a la música al carrer, més enllà de les parets de les sales de concerts. I els dels Cups en saben. Felicitats!!!

I qui ha tocat? doncs els Tàrraco Surfers.

Quatre músics experimentats, vestits de romans, ensenyant cuixa i tocant rock del millor en una plaça d'un poble del Priorat. 

 

I què he après? doncs que s'ha de ballar i cantar quan sents que la música que sona és la que t'agrada.

Músics "granadets": Joan Reig, David Muñoz "Gnaposs", Sergi Sabaté i Sergi Esteve han muntat un espectacle digne de l'època romana, amb versions de cançons de finals del segle passat, des de Michael Jackson, fins a ABBA, passant pels Pets, el "Born to be alive", "Pulp Fiction" o el "Get Lucky" de Daft Punk. 

Tot sense cantant (es veu que se'l van carregar amb una llança els romans per no cantar bé...) i amb una marxa i un bon rotllo que, mira, farà que almenys jo, comenci la setmana d'una altra manera.

En aquest enllaç el video oficial dels Tàrraco Surfers.

Rosario al Palau - 5 de març de 2014

Entregada i agraïda la Rosario Flores ahir al Palau de la Música.

Hi ha música que et fa somiar, hi ha artistes que dalt de l'escenari et fan sentir un no se què.

Va començar el concert amb Yo me niego fent-me aixecar del seient, i va acabar amb Paraules d'Amor, cantada meitat en català i meitat en castellà.

Vida, passió, fills, terra, mort, Déu, amor, força, esperança, família, arte.

Tota ella és una força incombustible de la natura que deixa petjada en lo más hondo, és capaç de ser una pantera gitana ballant rumba aflamencada mentre fa l'ullet al pop, al rock o al blues i intimida amb el soul, el funk i les balades aquelles que t'estripen l'ànima.

Des dels primers acords ja es va posar un públic entregadíssim a la butxaca, i a mi.

Enèrgica i sabent en tot moment on ha de trepitjar. Dues hores d'un estil tan personal com intransferible, inimitable, que la fa hereva d'un llegat familiar que mai ha respectat els cànons de la perfecció però que et serveix en safata calé un mestissatge musical que obre tots els porus del cos.

Un show mil·limetrat en el que la filla de la faraona s'hi deixa la pell, amb balls, anades i tornades de l'escenari sense perdre en cap moment l'alegria i l'energia que la caracteritza. Agraint l'assistència del públic, i a tots els que han marcat la seva vida i carrera.

L'energia i el bon rotllo l'envolten. És una dona que desprèn entusiasme, vibrant, i que és capaç de penetrar, amb la seva força, a les profunditats passionals de qualsevol.

 

Una MONSTRUA, sí sí.

Encara estic processant tot el que em va fer sentir. Passió en estat pur dalt de l'escenari del Palau de la Música Catalana.

** petons de colors **