dilluns, 16 de juny del 2014

En un instant


Quatre minuts i quaranta-sis segons de rap a la catalana, en un disc "Oxigen", publicat el 2007.

Corpus, catifes de flors, carrers engalanats i patum. I a mi em ve al cap aquesta cançó dels Gossos.

El 4 d'abril del 2008 vaig poder assistir a l'emotiu concert commemoratiu dels 15 anys de la banda de Manresa a l'Auditori de Barcelona. M'agraden, molt, per la complicitat amb el reggae, la barreja de romanticisme i la consciència social a les lletres.

"En un instant (nit trista de Patum)", el tema que la gent de Gossos (història) va dedicar a la memòria de Josep Maria Isanta, el jove que va ser assassinat el 28 de maig de 2005 a La Patum de Berga.




La Patum de Berga, 1995. Un grup d'uns 30 delinqüents d'estètica skin i amb samarretes de simbologia ultra, arriben a la zona on se celebrava un concert organitzat per grups llibertaris i independentistes, amb actituds provocadores. Es produeixen uns enfrontaments i Josep Maria Isanta, un jove de 23 anys, cau ferit de mort per arma blanca. A banda d'Isanta van ser ferits tres nois més. (notícia)

Amb el record d'Isanta m'ha vingut al cap una altra mort injusta, com moltes suposo.

Salvador Iborra (1978-2011), poeta, periodista i docent valencià que va morir apunyalat per un lladre de bicicletes.

Aquí la notícia del tràgic fet, i sota un poema i un petit relat que m'encanten.


Afirmació possible

Encara escoltes música quan l’amor es mor,
és ja molt tard, i van arreplegant les cadires,
voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre
somni per tornar-lo a perdre, un eco breu
com aquella lluna entrant-nos per la finestra.
Les llums s’apaguen i van tancant les portes,
també els ponts, les cases i les autopistes,
la memòria gravitant abocant entranyes
esperant el vespre en una ciutat lentíssima
on la vida fuig on no podem arribar nosaltres.
Aquesta nit és enorme, sembla mentida,
i crec que he d’escriure, quedar-me despert,
deixar sobre el paper alguna cosa inamovible
que algú haja de llegir, una il·lusió, un rumb,
mentre trobe les claus de casa a la butxaca,
mentre prove de respirar i la solitud m’ofega,
i ansiosament mire el cel sense esperar respostes.


Comiat  

Adéu petita i dolça amiga. De totes les coses possibles, quanta vida et perds i quanta em deixes, quanta vida, quantes nits de cossos compartits i de temps infinit, quantes ciutats i llibres per comentar i recórrer junts, quantes batalles per afrontar-les amb una mà a l’esquena, amb un confie en tu just en el moment en què tu no confies, ara que ja no pots conscientment causar més dolor del que causes, ara que per dins estàs feta d’ombres i les restes d’un somni, ara que dubtes consirosa encara de la meua força, amb la llum apagada mentre camine sense somriure, pots recordar-me i tornar a aquesta pàgina si de tanta soledat alguna nit tremoles i sues amb la pell gelada, i tens por, vine a aquests ulls que tornen lentament del dubte, recorda’t d’aquest cor meu corsari, que qui tant t’ha estimat no pot deixar mai de fer-ho, sense cap més pronòstic amenaçador que el temps i la distància.

 ** petons de colors **

"Encara escoltes música quan l´amor es mor, / és ja molt tard, i van arreplegant les cadires, /voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre / somni per tornar-lo a perdre, un eco breu / com aquella lluna entrant-nos per la finestra." / - See more at: http://hermanocerdo.com/2011/09/la-muerte-de-un-poeta/#sthash.mHRx82R0.dpuf
"Encara escoltes música quan l´amor es mor, / és ja molt tard, i van arreplegant les cadires, /voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre / somni per tornar-lo a perdre, un eco breu / com aquella lluna entrant-nos per la finestra." / - See more at: http://hermanocerdo.com/2011/09/la-muerte-de-un-poeta/#sthash.mHRx82R0.dpuf
"Encara escoltes música quan l´amor es mor, / és ja molt tard, i van arreplegant les cadires, /voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre / somni per tornar-lo a perdre, un eco breu / com aquella lluna entrant-nos per la finestra." / - See more at: http://hermanocerdo.com/2011/09/la-muerte-de-un-poeta/#sthash.mHRx82R0.dpuf
"Encara escoltes música quan l´amor es mor, / és ja molt tard, i van arreplegant les cadires, /voldria tornar-te a mirar, buscar-me un altre / somni per tornar-lo a perdre, un eco breu / com aquella lluna entrant-nos per la finestra." / - See more at: http://hermanocerdo.com/2011/09/la-muerte-de-un-poeta/#sthash.mHRx82R0.dpuf

dimecres, 4 de juny del 2014

Ses Majestats Satàniques no abdiquen

Els Rolling Stones. 50 anys als escenaris.
29 de maig, Festival Rock in Rio. Lisboa.


Mick Jagger diu que ha après 10 lliçons a la vida, una d'elles és que ningú vol escoltar les cançons noves; una altra és que comences a tocar rock and roll per poder-te drogar i tenir sexe, i acabes drogant-te per seguir tocant rock i tenir sexe. 

 
Dit això, els Rolling van aterrar a Lisboa amb les dues lliçons ben apreses i van interpretar 19 vells himnes rockers i una nova cançó (Doom and Gloom, del disc Grrr) davant de noranta mil persones entregades durant més de dues hores.


Ses Majestats Satàniques segueixen tenint la capacitat de tocar en directe i enamorar, seduir i provocar. Donar-ho tot dalt de l'escenari gaudint de la complicitat i el bon rotllo que la confiança del públic i la coneixença entre els membres de la banda dóna. El cantant i el Keith Richards es coneixen de petits, i lluny estant es pot veure el bon rotllo entre ells.

Foto: Franzina Borràs

La primera cançó va ser Jumping Jack Flash, mentre els avions sobrevolaven el parc de Bela Vista a pocs metres dels caps de la gent, ja acostumada a aquella impressió. Menys jo. Crec que vaig ser l'única que va cridar flipada mentre mirava aquell ocell de metall damunt meu. Començava l'espectacle!!!!!

"Boas noites Lisboa" va dir el Jagger al quart d'hora d'haver començat el concert. Un Mick intrigant va parlar d'un amic seu, que estava per Lisboa i que el convidava a cantar una cançó. El públic es va quedar atònit mentre el Bruce Springsteen començava a tocar amb la banda Tumble Dice. Diuen que la filla del Boss estudia a la capital lusa i el músic de New Jersey visita sovint la ciutat.

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs

Semblava que l'espectacle havia arribat al punt àlgid? doncs no. L'enèrgic Mick Jagger va ser el capità de la banda recorrent l'escenari com si es tractés d'un pirata en el seu vaixell amb el ritme inamovible del bateria Charlie Watts, al costat d'un Keith alegre, rialler i festivaleru que va cantar dos temes acompanyat per Ronnie Wood (sempre amb un cigarru als llavis i regalant pues a les primeres files): Can't be seen i You got the Silver, amb veu ronca, rotllo blues-man que em va recordar a Dylan. 
M'ENCANTA aquest tiu, sobretot quan riu amb aquella veu trencada!


Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs



Set list de The Rolling Stones a Lisboa 29 de maig de 2014:

1. Jumping Jack Flash
2. It’s Only Rock and Roll (but I like it)
3. Live with me
4. Tumbling Dice amb Bruce Springsteen
5. Wild Horses
6. Doom and Gloom
7. Respectable amb Gary Clark Jr
8. Out Of Control
9. Honky Tonk Woman
Presentacions dels membres de la banda.
10. You Got The Silver (Keith Richards)
11. Can’t Be Seen (Keith Richards)
12. Midnight Rambler. Mick Taylor de solista a la guitarra i el Jagger fent sonar virtuosament l'harmònica.
13. Miss You
14. Gimme Shelter. Lisa Fischer passeja per la passarel·la mentre la seva espectacular veu omple tot el parc. Quin tros de dona!
15. Start Me Up
16. Sympathy for the Devil. Capa de plomes vermelles damunt, escenografia d'un infern espectacular i ... noranta mil persones fent els chorus (Uh, Uhhh, Uh, Uhhh).
17. Brown Sugar

S'acaba el concert i la gent en vol més. Apaguen focus i entra a escena un cor sublim de veus femenines.  

Are you ready? el Jagger es posa la gorra de capità i acaba el concert amb Satisfacció.

i un final de focs artificials que va ser la cirereta d'un concert que sempre recordaré.

Watts, ampers i volts en mode off i desenes de milers de persones sortint del recinte per la mateixa porta com abduïts, hipnotitzats, paint en silenci un espectacle brutal d'uns monstres, que per sempre seran eterns.

Una banda d'avis que va fer ballar i cantar milers i milers de persones a peu dret, durant més de dues hores. Sobren els adjectius.

Aquell dijous a la nit només em va faltar llençar-me en tirolina per damunt de l'escenari i el públic, mentre tocaven els ROLLING STONES!!!! Com diria un bon amic meu, per fer aquest concert a aquesta edat, se n'ha de venir de mena ;-)

Una nit guardada a la memòria. Save as a perfect night.

** petons de colors **

dimarts, 8 d’abril del 2014

Els Pets - l'Àrea (+) Petita

Fa 23 anys del meu primer concert dels Pets, al camp de futbol vell de Les Borges, amb Tradivarius de teloners. Llavors anaven acompanyats de les Llufes.
Encara recordo la resposta que em va donar mon pare quan li vaig dir: -Papa, em pot donar cèntims per anar a un concert dels Pets?

I clar, la referència a l'escatologia i a les ferums corporals és inevitable. I d'olors va això avui.

Aquella nit de l'any 90 els aromes que em rodejaven eren de birra i whisky, de fum, d'herbes vàries, pols de l'arena que trepitjàvem... fins arribar a un altre ventall d'olors a altes hores de la matinada. Una nit memorable!

Doncs aquest dissabte a el Morell a les 7 de la tarda, el primer que vaig ensumar va ser la caca d'un bebè. Una caca empastifada meitat en el bolquer i meitat en el culet de la criatura que tenia als braços la persona que seia al meu costat.

La meitat del públic era menor de 10 anys, i la resta més gran de 35. I tal com van dir des de l'escenari era com el ball de tarda del dia de Festa Major.
Els grans vam disfrutar com nans, i els petits van veure com els adults també tenim coses que ens fan... no tant trascendentals.

Entre canalla, mocs, cotxets, pitets, babes, xumets, tovalloletes humides i colònia infantil, les meves llàgrimes galtes avall amb alguna cançó melancòlica del nou disc que presentaven, l'Àrea Petita.

M'he emocionat especialment amb CALAIXOS QUE NO OBRIRÉ.

Hi ha un trosset de tu que no sé mai d’on ve
i és pot ser el que més m’agrada.
Hi ha un posat que fas quan penses que no hi sóc,
quasi absent però no del tot.

Hi ha un silenci curt que surt del teu somrís
i omple els finestrals de coure.
Hi ha un petó que et prenc quan noto que ja dorms
i que amago entre els llençols.

No sé pas si rumies
o ets a un lloc només teu
on remenes fesomies
en calaixos que no obriré.

Hi ha una pausa de color de codonyat
que no goso mai irrompre.
Hi ha una part de tu que mai puc atrapar
i és la que em fa perdre el nord.

Hi ha un moment petit quan sembla que no hi ets,
i és sols un moment i tornes.
I llavors és com si em veus per primer cop
però mai no ho sabré del tot.

Em van agradar els gestos cap al públic del Lluís. Em va faltar la introducció a moltes cançons i unes paraules del Joan Reig. Al meu fill li va faltar "Vespre".

23 anys després, les olors canvien d'ordre, ja que un concert sense cervesa, per mi, encara no és un concert al cent per cent. Per tant al arribar a casa, el primer que vaig fer, va ser obrir un quintet ben fresquet, seure a la terrassa, i fumar-me un cigarret a la llum de la lluna, de les estrelles i de la contaminació lumínica de les petroquímiques.

p.d. Ahhh, els components del grup, si no tenen les sabates pagades per la casa MUNICH, és que els hi falta una bona representant de les qüestions més petites de l'àrea ;-)

Dalt de l'escenari, d'esquerra a dreta: Falin Cáceres, Joan Pau Chaves, Lluís Gavaldà, Joan Reig i David Muñoz "Gnaposs".

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs 

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs

Foto: Franzina Borràs


** petons de colors **

diumenge, 23 de març del 2014

Suzanne - Susanna

Ha mort un dels pocs poetes en llengua catalana que ha sigut lletrista de cançons. 

Josep Maria Andreu (1920-2014), a part de les més de 300 traduccions de cançons estrangeres que ha fet a la nostra llengua, té una creació en català molt extensa, poesies musicades per Lleó Borrell i cantades per Lluís Llach, Núria Feliu, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Salomé, Raimon, Xesco Boix, Los Manolos...

Aquest vol ser un petit homenatge a qui ha creat poesia per ser cantada.

Una de les formes més antigues que hi ha de transmetre l'art.

***

"...Evidentment, la “poesia de la cançó” ha de tenir en compte la seva relació amb l’oralitat, el seu encaix amb la melodia: un bon autor de textos de cançons ha de saber fer coincidir els accents tònics i els musicals, ha de limitar els encavallaments, per tal que les pauses sintàctiques i cantades no siguin incompatibles, ha de tenir en compte la sonoritat de cada mot i evitar possibles cacofonies... En realitat, molts elements de la poesia més clàssica perviuen en la cançó..." Miquel Pujadó.

Aquí, l'article de la revista Enderrock sobre la seva mort.

En aquest blog trobareu cinc entrades relatives a la seva obra i biografia.

***

Entre les moltes cançons traduïdes de l'anglès, el francès, l'italià o l'espanyol, em quedo amb Suzanne de Leonard Cohen.

SUSANNA

Susanna té una casa enllà de la ribera.
Us hi porta a sentir l'aigua i les barques, al capvespre.
I la nit amb ella és vostra. És mig boja i això us tempta.
I ella us dóna te i taronges d'unes terres estrangeres.
I tot just aneu a dir-li que no us queda amor per a ella,
de seguida us capta l'ona. Mira el riu i deixa entendre
que ella té un amor per sempre.


I voleu fer el camí amb ella.
I sabeu que ella el fa a cegues.
I sabeu que ella es confia,
que el seu cos es dóna al vostre per no res.

I Jesús, mariner un dia, quan descalç travessà l'aigua,
va passar un temps fent de guaita i va veure que el buscaven
de tants homes uns pocs homes: sols aquells que s'ofegaven.
I va dir: «Des d'ara, els homes
mariners seran i amb barques aniran...».

Però va ofegar-se, ell també, en un capvespre.
Solitari com un home, deixà anar
sobre nosaltres el seu clam.

I el camí que ell fa feu vostre
i voleu seguir-lo a cegues.
Confieu potser per sempre.

 L'esperit d'ell mou el vostre com un cos.
 
I llavors Susanna us porta fins al riu amb la mà estesa.
Al vestit, hi duu les roses i els parracs de les trinxeres,
mentre el sol inunda el fàstic dels monuments de la terra.
I us ensenya a veure coses que no hauríeu sabut veure,
entremig d'escombraries i entremig de flors enceses,
com hi ha herois entre les algues, com hi ha infants que amor no tenen.

I Susanna el mirall desa.

I voleu fer el camí amb ella.
I voleu seguir-la a cegues.
Confieu potser per sempre.
L'esperit seu ella ajusta al vostre cos.


dissabte, 15 de març del 2014

Les carícies sonores de Jabier Muguruza - Reus, 13 de març de 2014

De quan era petita, i mon germà posava alguna cançó de Kortatu, que no havia escoltat cantar en basc. Ja fa 22 anys que hi vaig anar a aquell País petit del Cantàbric. En tenia 17 i no vam anar, precisament, a cap recital de cantautor.

Dijous al vespre es van difuminar els estigmes que tenia de la llengua basca. Va ser un home, el Jabier Muguruza qui, sigil·losament ens va relatar des d'una distància molt curta, la ironia social i quotidiana amb una dolçor i suavitat que em va captivar. Si algú encara creu que el basc és una llengua dura o ruda, li recomano que l'escolti a través del Muguruza.

Foto: Franzina Borràs


No entenia ni una paraula del que cantava, però el Jabier és d'aquelles persones que es recreen en la introducció de les cançons, que te les explica i te les mostra, i després, la música del piano, l'acordió, la veu, i sobretot les seves mans, fan que la història t'envolti. 

Vint anys dalt de l'escenari amb una elegància particular que commou, i quasi mig segle darrera d'un acordió. El germà gran dels Kortatu va presentar a Reus el seu últim treball, Beste Hogei (uns altres vint), en una sala màgica, la del Centre d'Art cal Massó, amb un so impecable. Felicitats!!!!

Foto: Franzina Borràs


Música íntima i sensible que poca gent és capaç de crear en els temps que corren, música i lletres que et transporten, et fan viatjar, pensar, somiar, imaginar, crear i assaborir la grandesa de les coses petites, amb unes cançons farcides de personalitat i sobrietat, cançons fetes per un alquimista de les emocions, lletres poètiques il·luminades per una música que t'acull.

Veu, piano i acordió interpretant la melodia de l'ànima quan es desperta

Foto: Franzina Borràs

I aquí un resum de les meves notes: 
Movent les mans i cantant, sol amb el piano, és capaç de transportar-me amb els sentits fins on ell vol anar.
Sense artificis, sense complicacions. Gesticulant, sentint el que canta. I quina forma que té de mirar el piano i el pianista, Mikel Azpiroz; com si pogués veure amb els ulls la melodia que surt de l'instrument.
I em parla d'un esmorzar. Un esmorzar on els croissants, com els petons, són del dia.
I em tansporta a una habitació, dos cossos nus que no es parlen.
"Vino oscuro piden, a cambio de una sonrisa", explica com si fos un trobador.
I ens parla d'un somni, de la son. Un sueño o el sueño.

"Y dedico esta canción a una mujer que me ha abordado de un modo tan particular... Ella tiene un blog, no se qué de las bragas, me ha dicho. Para ella, esta canción."

Sí, Jabier, jo sóc així.



Aquí trobareu l'entrevista publicada a Surt de Casa, des de Reus.

I aquí la crítica de la periodista Lucía Flores a Catalunya Ràdio. "No és home d'estridències formals, però té el poder de provocar petits terratrèmols si la teva sensibilitat està desperta. Sense músics com ell, el món seria molt més aspre." 

** petons de colors **




diumenge, 9 de març del 2014

Tàrraco Surfers a Poboleda

Segon diumenge de març, un temps primaveral i tot el dia pel davant.

Què podem fer? doncs un vermutet a Poboleda, amb bona música en directe a la plaça.

I què ha sigut? doncs un festival.


El Restaurant Els Cups de Poboleda (hostal Populetus) ha muntat una moguda a les 12 del migdia del diumenge. Vermut, vi de la terra, música en directe i 20 graus de temperatura.
És d'agrair que des d'una iniciativa privada es doni empenta a la cultura i a la música al carrer, més enllà de les parets de les sales de concerts. I els dels Cups en saben. Felicitats!!!

I qui ha tocat? doncs els Tàrraco Surfers.

Quatre músics experimentats, vestits de romans, ensenyant cuixa i tocant rock del millor en una plaça d'un poble del Priorat


 

I què he après? doncs que s'ha de ballar i cantar quan sents que la música que sona és la que t'agrada.




Músics "granadets": Joan Reig, David Muñoz "Gnaposs", Sergi Sabaté i Sergi Esteve han muntat un espectacle digne de l'època romana, amb versions de cançons de finals del segle passat, des de Michael Jackson, fins a ABBA, passant pels Pets, el "Born to be alive", "Pulp Fiction" o el "Get Lucky" de Daft Punk

Tot sense cantant (es veu que se'l van carregar amb una llança els romans per no cantar bé...) i amb una marxa i un bon rotllo que, mira, farà que almenys jo, comenci la setmana d'una altra manera.


dijous, 6 de març del 2014

Rosario al Palau - 5 de març de 2014


Entregada i agraïda la Rosario Flores ahir al Palau de la Música.

Hi ha música que et fa somiar, hi ha artistes que dalt de l'escenari et fan sentir un no se què.
Va començar el concert amb Yo me niego fent-me aixecar del seient, i va acabar amb Paraules d'Amor, cantada meitat en català i meitat en castellà.
Vida, passió, fills, terra, mort, Déu, amor, força, esperança, família, arte.

Tota ella és una força incombustible de la natura que deixa petjada en lo más hondo, és capaç de ser una pantera gitana ballant rumba aflamencada mentre fa l'ullet al pop, al rock o al blues i intimida amb el soul, el funk i les balades aquelles que t'estripen l'ànima.


Des dels primers acords ja es va posar un públic entregadíssim a la butxaca, i a mi.
Enèrgica i sabent en tot moment on ha de trepitjar. Dues hores d'un estil tan personal com intransferible, inimitable, que la fa hereva d'un llegat familiar que mai ha respectat els cànons de la perfecció però que et serveix en safata calé un mestissatge musical que obre tots els porus del cos.



Un show mil·limetrat en el que la filla de la faraona s'hi deixa la pell, amb balls, anades i tornades de l'escenari sense perdre en cap moment l'alegria i l'energia que la caracteritza. Agraint l'assistència del públic, i a tots els que han marcat la seva vida i carrera.

L'energia i el bon rotllo l'envolten. És una dona que desprèn entusiasme, vibrant, i que és capaç de penetrar, amb la seva força, a les profunditats passionals de qualsevol.
 
Una MONSTRUA, sí sí.

Encara estic processant tot el que em va fer sentir. Passió en estat pur dalt de l'escenari del Palau de la Música Catalana.


** petons de colors **

dijous, 27 de febrer del 2014

Sant Hilari, Sant Hilari ...

28 de febrer - Sant Hilari.

És un sant que des que tinc ús de raó m'agrada, per allò de Sant Hilari, Sant Hilari... fill de puta qui no se l'acabi.

Per això i perquè deu ser el patró de la HILARITAT (l'he descobert aquesta setmana), que segons el GDLC és una paraula femenina que indica expressió d'alegria. Rialla.

Tornant a la religió, la divinitat egípcia de la hilaritat és Bes, qui protegeix contra els esperits i la mala sort. Divinitat del plaer, de les coses bones de la vida i que allunya el mal. Protector de les dones, en l’embaràs i en el part, se l’associa amb l’alegria, l’amor i el vi, essent un déu protector de la llar.
En art es representa mostrant el fal·lus i amb una llarga llengua. 

És feo, però mola!!!!

Flascó de perfum, representació del déu Bes (1.400 a.C). Museu del Louvre.
Bes també és el déu que dóna nom a Eivissa, documentat en el llibre "Religions del món: la màgia", i també en un llibre sobre l'etimologia de Ses Illes amb una teoria del mateix Joan Coromines. 

O sigui, que tant el déu Bes com Sant Hilari em són mooooolt simpàtics.

Enguany Sant Hilari cau en divendres, per tant la cançó escollida hi escau astupendament, és dels Brams, musicada per Sergi Valero, amb lletra de l'admirat Francesc Ribera "Titot" (Berga 1967), músic i polític català.


Reunits per inèrcia,
junts per vocació,
ens plantegem el repte
de l'alcoholització,
tots torrats
és la nostra preocupació.

Com cada divendres
cal sortir de nit
i agafar una merda
fins dilluns al matí
i llavors
ens plantejarem seguir.

I no en volem pas cap
que no vagi borratxo
i no en volem pas cap
que vagi seré

Som uns grans alcohòlics,
ho reconeixem,
no ens fa cap vergonya
i ens en vanagloriem,
perquè creiem,
ja que és un bon plantejament.

Proposo l'alcoholèmia
total i col·lectiva
serà la merda pòstuma
i la definitiva
i amb sentit
de papa reivindicativa.

Que Sant Heribert
beneeixi aquest concert,
que Santa Modesta
beneeixi aquesta festa,
que Sant Guillem
beneeixi tot el vi que beurem.

Que Sant Agapit
ens porti fins el llit,
que Santa Ciriaca
ens consoli la ressaca,
tingueu pietat
de mi, aquesta nit vaig torrat.

Sant Hilari, sant Hilari,
fill de puta qui no se l'acabi.



** petons de colors **

Salvador Puig Antich - Sempre queda un fil

Un petit homenatge, que per mi és molt gran.

40 anys de l'execució per garrot vil de Salvador Puig Antich, assassinat pel règim franquista.

Una pel·lícula de Manuel Huerga.

BSO de Lluís Llach.

Un tríptic pintat de Joan Miró.


Segons Manuel Huerga ’és la pell de la pel·lícula i una mica la de Puig Antich’. Només començar, els primers acords d’aquesta peça poden "afectar-nos l’ànima" transmetent inquietud, tensió i tristesa. Amb només 40 segons, Llach aconsegueix explicar-nos què és el que passarà al film. Ens ho argumenta amb un intèrpret excepcional, l’Orquestra Simfònica de Bratislava.

_________

Les muses de la música i l’astronomia, Euterpe i Urània, estan assegudes a prop de les columnes del temple d’Apol·lo. No diuen res, només fixen la vista al golf de Corint mentre una tímida brisa mou els seus rínxols. El sol s’està ponent al santuari de Delfos i una llum rogenca il·lumina càndidament les seves cares. 
Fa una bona estona que han marxat els darrers turistes i ningú ha vingut a consultar l’oracle. 
De cop Euterpe s’adreça a Urània trencant el silenci:
"-Una nova tragèdia m’omple de tristor germana". 
"-Què ha passat? has inspirat desafortunadament a algun músic?", pregunta Urània. 
"-No germana. Simplement m’han abandonat. Ara en diuen jubilar-se", contesta Euterpe. 
"-I qui ha estat tal músic que per pròpia voluntat no desitja inspirar-se més?", qüestiona Urània. 
"-El senyor Lluís Llach, germana. Fa uns mesos que m’ha dit adéu després de molts anys de guiar-lo!" respon Euterpe. 
"-Va germana! d’ell no pots pas queixar-te! ha composat moltíssimes melodies que ’afecten a l’ànima’, plenes d’ethos, tal i com ens agrada a nosaltres! No estàs contenta de la banda sonora original del film ’Salvador’?", pregunta Urània. 
Euterpe vacil·la uns instants sense treure la vista al golf, després es gira cap a Urània i contesta: 
"-Tens raó germaneta, sempre quedarà –entre d’altres composicions del senyor Llach- la banda sonora original de ’Salvador’".

  Maria Salicrú-Maltas al 'Diaridemataro.cat'
5 de desembre de 2007
 _________

Banda sonora de la pel·lícula "Salvador".

M'és difícil parlar de 'Salvador (Puig Antich)' sense que es desvetllin un seguit de records i sentiments que em trasbalsen els racons de la memòria. La gent de la meva generació, els que vàrem viure els últims anys del franquisme entre l'adolescència i la joventut, vàrem haver de presenciar la crueltat d'una dictadura que no es resignava a perdre el seu poder, la clau dels seus privilegis. I ho va fer amb una ferotge fermesa. Segurament, l'assassinat de Salvador Puig Antich va ser un dels cops més significatius i simbòlics per tots els que esperàvem la mort del franquisme. Per la gent que teníem la seva edat, fou un escarni a les nostres esperances.

Un migdia estrany, quan en Jaume Roures va proposar-me fer la música d'una pel·lícula sobre en Puig Antich, vaig sentir que d'una manera inesperada la venjança em trucava a la porta. En els anys que corren, deixar-se seduir per la venjança no deu ser gens correcte, però amb els anys que em toquen puc ben dir que tant se me'n dóna. La venjança em va trucar a la porta i jo la hi vaig obrir de bat a bat.

Si tot escoltant la música, "algú" imagina percebre un bri de sensibilitat, algun miratge de lirisme o algun encert de comunicació emotiva, potser li sigui difícil pensar que la força motriu que hi ha darrera és la d'una paraula tan tenebrosa. Però si aquest "algú" veu la pel·lícula 'Salvador (Puig Antich)', tinc la secreta esperança que entendrà el que li estic intentant explicar. 'Salvador (Puig Antich)' parla del nostre avui.

Lluís Llach
text del llibre de la pel·lícula
 ________

L'esperança del condemnat a mort - JOAN MIRÓ

"És estrany, però alhora significatiu, que jo acabés aquella obra el mateix dia que van executar amb el garrot aquell pobre noi, Salvador Puig Antich. Vaig acabar el quadre el mateix dia que el van matar, sense jo saber-ho: una línia negra damunt un fons blanquinós, una linia negra com un fil que algú talla perque té la força i gens de pietat" »
— Joan Miró


Una cançó que no surt a la pel·li  i curiosament és la que més em PERTORBA, sí, sí, aquesta em pertorba en majúscules; és la que Llach va dedicar en els concerts de Verges 2007 a les germanes de Salvador. Voldria escoltar-la en el meu enterrament. Amén.


Com si fos un fil,
un fil llarg i prim
que teixint -se d'enyor m'uneix sempre al teu cor.
És només un fil,
potser fràgil,
però sempre fàcil
per tenir-te dintre meu
tan a prop com tan absent..

No ha d'esborrar el temps
ni un sol traç de tants sentiments per tu,
ni podrà l'oblit
trencar el fil que tibant-me em lliga a tu.

Jo t'espero... i t'espero...

Llenço a les estrelles
un cant pel teu record més dolç
ara que es més possible el món
que somniaves encara adolescent,
i les ferides que t'han fet...
i les ferides que tu has fet...
cuso amb aquest fil.

Sempre queda un fil,
un fil llarg i prim
que per tendre és tan tens
que per minse es fa immens.
Només aquest fil,
potser fàcil
però sempre fràgil
per sentir-te dintre meu,
tan a prop i tan absent...

Queda sempre un fil...

dimecres, 26 de febrer del 2014

Tears in Heaven - Llàgrimes al Cel

Pena, tristor, mort, desconsol.

Més que una cançó, Tears in Heaven és una tragèdia cantada per Eric Clapton (Anglaterra 1945), qui la va escriure  mesos després de la mort accidental del seu fill de 4 anys.
(La biografia de Clapton es pot trobar en qualsevol web, aquí no faré safareig de la vida de ningú).

Eric Clapton
Per a mi, aquesta és una de les balades més precioses i potents del blues. Deu ser que m'encanta ell i les seves cançons, com fa plorar la guitarra, com en treu l'ànima; deu ser que l'he escoltat cents de vegades o per què encara recordo qui, on i quan em van explicar aquesta història.

És una cançó que mostra un control emocional increïble, en tots els sentits; tenint en compte el motiu d'inspiració i les addiccions de tot tipus del compositor.

Està carregada d'emocions, des de la primera nota fins a l'última síl·laba. 

En el primer enllaç hi ha la cançó interpretada l'any 1992. Sota, 21 anys després, durant la gira del 2013.


El que més em colpeix i impressiona és la interpretació d'uns sentiments tan intensament tristos. Un virtuós.
Una vivència, un fill, un accident, un record... i un dubte. 
Clapton sap que amb la vida que ha portat no anirà al cel, però es pregunta si el seu fill sabria el seu nom, si en el cel es trobessin.

Aquesta és l'adaptació al català feta per La Porta dels Somnis, i Jofre Bardagí:

LLÀGRIMES AL CEL  (només audio)

Sabries el meu nom
Si en el cel ens trobéssim?
Podria ser el mateix
Si en el cel ens trobéssim?
Sé que el meu cor ha de ser fort
Perquè sé
Que mai podré ser al cel

Em daries la ma
Si en el cel ens trobéssim?
Em faries alçar
Si en el cel ens trobéssim?

He de seguir
el meu camí
Perquè sé
Que no em podré quedar al cel

El temps pot fer mal
I et pot ensorrar
Et pot trencar el cor
fent-te suplicar
De genolls.

Sé que ets en pau
Estels enllà
i que llàgrimes no n'hi ha
En el cel.

** petons de colors **