diumenge, 23 de març del 2014

Suzanne - Susanna

Ha mort un dels pocs poetes en llengua catalana que ha sigut lletrista de cançons. 

Josep Maria Andreu (1920-2014), a part de les més de 300 traduccions de cançons estrangeres que ha fet a la nostra llengua, té una creació en català molt extensa, poesies musicades per Lleó Borrell i cantades per Lluís Llach, Núria Feliu, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Salomé, Raimon, Xesco Boix, Los Manolos...

Aquest vol ser un petit homenatge a qui ha creat poesia per ser cantada.

Una de les formes més antigues que hi ha de transmetre l'art.

***

"...Evidentment, la “poesia de la cançó” ha de tenir en compte la seva relació amb l’oralitat, el seu encaix amb la melodia: un bon autor de textos de cançons ha de saber fer coincidir els accents tònics i els musicals, ha de limitar els encavallaments, per tal que les pauses sintàctiques i cantades no siguin incompatibles, ha de tenir en compte la sonoritat de cada mot i evitar possibles cacofonies... En realitat, molts elements de la poesia més clàssica perviuen en la cançó..." Miquel Pujadó.

Aquí, l'article de la revista Enderrock sobre la seva mort.

En aquest blog trobareu cinc entrades relatives a la seva obra i biografia.

***

Entre les moltes cançons traduïdes de l'anglès, el francès, l'italià o l'espanyol, em quedo amb Suzanne de Leonard Cohen.

SUSANNA

Susanna té una casa enllà de la ribera.
Us hi porta a sentir l'aigua i les barques, al capvespre.
I la nit amb ella és vostra. És mig boja i això us tempta.
I ella us dóna te i taronges d'unes terres estrangeres.
I tot just aneu a dir-li que no us queda amor per a ella,
de seguida us capta l'ona. Mira el riu i deixa entendre
que ella té un amor per sempre.


I voleu fer el camí amb ella.
I sabeu que ella el fa a cegues.
I sabeu que ella es confia,
que el seu cos es dóna al vostre per no res.

I Jesús, mariner un dia, quan descalç travessà l'aigua,
va passar un temps fent de guaita i va veure que el buscaven
de tants homes uns pocs homes: sols aquells que s'ofegaven.
I va dir: «Des d'ara, els homes
mariners seran i amb barques aniran...».

Però va ofegar-se, ell també, en un capvespre.
Solitari com un home, deixà anar
sobre nosaltres el seu clam.

I el camí que ell fa feu vostre
i voleu seguir-lo a cegues.
Confieu potser per sempre.

 L'esperit d'ell mou el vostre com un cos.
 
I llavors Susanna us porta fins al riu amb la mà estesa.
Al vestit, hi duu les roses i els parracs de les trinxeres,
mentre el sol inunda el fàstic dels monuments de la terra.
I us ensenya a veure coses que no hauríeu sabut veure,
entremig d'escombraries i entremig de flors enceses,
com hi ha herois entre les algues, com hi ha infants que amor no tenen.

I Susanna el mirall desa.

I voleu fer el camí amb ella.
I voleu seguir-la a cegues.
Confieu potser per sempre.
L'esperit seu ella ajusta al vostre cos.


dissabte, 15 de març del 2014

Les carícies sonores de Jabier Muguruza - Reus, 13 de març de 2014

De quan era petita, i mon germà posava alguna cançó de Kortatu, que no havia escoltat cantar en basc. Ja fa 22 anys que hi vaig anar a aquell País petit del Cantàbric. En tenia 17 i no vam anar, precisament, a cap recital de cantautor.

Dijous al vespre es van difuminar els estigmes que tenia de la llengua basca. Va ser un home, el Jabier Muguruza qui, sigil·losament ens va relatar des d'una distància molt curta, la ironia social i quotidiana amb una dolçor i suavitat que em va captivar. Si algú encara creu que el basc és una llengua dura o ruda, li recomano que l'escolti a través del Muguruza.

Foto: Franzina Borràs


No entenia ni una paraula del que cantava, però el Jabier és d'aquelles persones que es recreen en la introducció de les cançons, que te les explica i te les mostra, i després, la música del piano, l'acordió, la veu, i sobretot les seves mans, fan que la història t'envolti. 

Vint anys dalt de l'escenari amb una elegància particular que commou, i quasi mig segle darrera d'un acordió. El germà gran dels Kortatu va presentar a Reus el seu últim treball, Beste Hogei (uns altres vint), en una sala màgica, la del Centre d'Art cal Massó, amb un so impecable. Felicitats!!!!

Foto: Franzina Borràs


Música íntima i sensible que poca gent és capaç de crear en els temps que corren, música i lletres que et transporten, et fan viatjar, pensar, somiar, imaginar, crear i assaborir la grandesa de les coses petites, amb unes cançons farcides de personalitat i sobrietat, cançons fetes per un alquimista de les emocions, lletres poètiques il·luminades per una música que t'acull.

Veu, piano i acordió interpretant la melodia de l'ànima quan es desperta

Foto: Franzina Borràs

I aquí un resum de les meves notes: 
Movent les mans i cantant, sol amb el piano, és capaç de transportar-me amb els sentits fins on ell vol anar.
Sense artificis, sense complicacions. Gesticulant, sentint el que canta. I quina forma que té de mirar el piano i el pianista, Mikel Azpiroz; com si pogués veure amb els ulls la melodia que surt de l'instrument.
I em parla d'un esmorzar. Un esmorzar on els croissants, com els petons, són del dia.
I em tansporta a una habitació, dos cossos nus que no es parlen.
"Vino oscuro piden, a cambio de una sonrisa", explica com si fos un trobador.
I ens parla d'un somni, de la son. Un sueño o el sueño.

"Y dedico esta canción a una mujer que me ha abordado de un modo tan particular... Ella tiene un blog, no se qué de las bragas, me ha dicho. Para ella, esta canción."

Sí, Jabier, jo sóc així.



Aquí trobareu l'entrevista publicada a Surt de Casa, des de Reus.

I aquí la crítica de la periodista Lucía Flores a Catalunya Ràdio. "No és home d'estridències formals, però té el poder de provocar petits terratrèmols si la teva sensibilitat està desperta. Sense músics com ell, el món seria molt més aspre." 

** petons de colors **




diumenge, 9 de març del 2014

Tàrraco Surfers a Poboleda

Segon diumenge de març, un temps primaveral i tot el dia pel davant.

Què podem fer? doncs un vermutet a Poboleda, amb bona música en directe a la plaça.

I què ha sigut? doncs un festival.


El Restaurant Els Cups de Poboleda (hostal Populetus) ha muntat una moguda a les 12 del migdia del diumenge. Vermut, vi de la terra, música en directe i 20 graus de temperatura.
És d'agrair que des d'una iniciativa privada es doni empenta a la cultura i a la música al carrer, més enllà de les parets de les sales de concerts. I els dels Cups en saben. Felicitats!!!

I qui ha tocat? doncs els Tàrraco Surfers.

Quatre músics experimentats, vestits de romans, ensenyant cuixa i tocant rock del millor en una plaça d'un poble del Priorat


 

I què he après? doncs que s'ha de ballar i cantar quan sents que la música que sona és la que t'agrada.




Músics "granadets": Joan Reig, David Muñoz "Gnaposs", Sergi Sabaté i Sergi Esteve han muntat un espectacle digne de l'època romana, amb versions de cançons de finals del segle passat, des de Michael Jackson, fins a ABBA, passant pels Pets, el "Born to be alive", "Pulp Fiction" o el "Get Lucky" de Daft Punk

Tot sense cantant (es veu que se'l van carregar amb una llança els romans per no cantar bé...) i amb una marxa i un bon rotllo que, mira, farà que almenys jo, comenci la setmana d'una altra manera.


dijous, 6 de març del 2014

Rosario al Palau - 5 de març de 2014


Entregada i agraïda la Rosario Flores ahir al Palau de la Música.

Hi ha música que et fa somiar, hi ha artistes que dalt de l'escenari et fan sentir un no se què.
Va començar el concert amb Yo me niego fent-me aixecar del seient, i va acabar amb Paraules d'Amor, cantada meitat en català i meitat en castellà.
Vida, passió, fills, terra, mort, Déu, amor, força, esperança, família, arte.

Tota ella és una força incombustible de la natura que deixa petjada en lo más hondo, és capaç de ser una pantera gitana ballant rumba aflamencada mentre fa l'ullet al pop, al rock o al blues i intimida amb el soul, el funk i les balades aquelles que t'estripen l'ànima.


Des dels primers acords ja es va posar un públic entregadíssim a la butxaca, i a mi.
Enèrgica i sabent en tot moment on ha de trepitjar. Dues hores d'un estil tan personal com intransferible, inimitable, que la fa hereva d'un llegat familiar que mai ha respectat els cànons de la perfecció però que et serveix en safata calé un mestissatge musical que obre tots els porus del cos.



Un show mil·limetrat en el que la filla de la faraona s'hi deixa la pell, amb balls, anades i tornades de l'escenari sense perdre en cap moment l'alegria i l'energia que la caracteritza. Agraint l'assistència del públic, i a tots els que han marcat la seva vida i carrera.

L'energia i el bon rotllo l'envolten. És una dona que desprèn entusiasme, vibrant, i que és capaç de penetrar, amb la seva força, a les profunditats passionals de qualsevol.
 
Una MONSTRUA, sí sí.

Encara estic processant tot el que em va fer sentir. Passió en estat pur dalt de l'escenari del Palau de la Música Catalana.


** petons de colors **

dijous, 27 de febrer del 2014

Sant Hilari, Sant Hilari ...

28 de febrer - Sant Hilari.

És un sant que des que tinc ús de raó m'agrada, per allò de Sant Hilari, Sant Hilari... fill de puta qui no se l'acabi.

Per això i perquè deu ser el patró de la HILARITAT (l'he descobert aquesta setmana), que segons el GDLC és una paraula femenina que indica expressió d'alegria. Rialla.

Tornant a la religió, la divinitat egípcia de la hilaritat és Bes, qui protegeix contra els esperits i la mala sort. Divinitat del plaer, de les coses bones de la vida i que allunya el mal. Protector de les dones, en l’embaràs i en el part, se l’associa amb l’alegria, l’amor i el vi, essent un déu protector de la llar.
En art es representa mostrant el fal·lus i amb una llarga llengua. 

És feo, però mola!!!!

Flascó de perfum, representació del déu Bes (1.400 a.C). Museu del Louvre.
Bes també és el déu que dóna nom a Eivissa, documentat en el llibre "Religions del món: la màgia", i també en un llibre sobre l'etimologia de Ses Illes amb una teoria del mateix Joan Coromines. 

O sigui, que tant el déu Bes com Sant Hilari em són mooooolt simpàtics.

Enguany Sant Hilari cau en divendres, per tant la cançó escollida hi escau astupendament, és dels Brams, musicada per Sergi Valero, amb lletra de l'admirat Francesc Ribera "Titot" (Berga 1967), músic i polític català.


Reunits per inèrcia,
junts per vocació,
ens plantegem el repte
de l'alcoholització,
tots torrats
és la nostra preocupació.

Com cada divendres
cal sortir de nit
i agafar una merda
fins dilluns al matí
i llavors
ens plantejarem seguir.

I no en volem pas cap
que no vagi borratxo
i no en volem pas cap
que vagi seré

Som uns grans alcohòlics,
ho reconeixem,
no ens fa cap vergonya
i ens en vanagloriem,
perquè creiem,
ja que és un bon plantejament.

Proposo l'alcoholèmia
total i col·lectiva
serà la merda pòstuma
i la definitiva
i amb sentit
de papa reivindicativa.

Que Sant Heribert
beneeixi aquest concert,
que Santa Modesta
beneeixi aquesta festa,
que Sant Guillem
beneeixi tot el vi que beurem.

Que Sant Agapit
ens porti fins el llit,
que Santa Ciriaca
ens consoli la ressaca,
tingueu pietat
de mi, aquesta nit vaig torrat.

Sant Hilari, sant Hilari,
fill de puta qui no se l'acabi.



** petons de colors **

Salvador Puig Antich - Sempre queda un fil

Un petit homenatge, que per mi és molt gran.

40 anys de l'execució per garrot vil de Salvador Puig Antich, assassinat pel règim franquista.

Una pel·lícula de Manuel Huerga.

BSO de Lluís Llach.

Un tríptic pintat de Joan Miró.


Segons Manuel Huerga ’és la pell de la pel·lícula i una mica la de Puig Antich’. Només començar, els primers acords d’aquesta peça poden "afectar-nos l’ànima" transmetent inquietud, tensió i tristesa. Amb només 40 segons, Llach aconsegueix explicar-nos què és el que passarà al film. Ens ho argumenta amb un intèrpret excepcional, l’Orquestra Simfònica de Bratislava.

_________

Les muses de la música i l’astronomia, Euterpe i Urània, estan assegudes a prop de les columnes del temple d’Apol·lo. No diuen res, només fixen la vista al golf de Corint mentre una tímida brisa mou els seus rínxols. El sol s’està ponent al santuari de Delfos i una llum rogenca il·lumina càndidament les seves cares. 
Fa una bona estona que han marxat els darrers turistes i ningú ha vingut a consultar l’oracle. 
De cop Euterpe s’adreça a Urània trencant el silenci:
"-Una nova tragèdia m’omple de tristor germana". 
"-Què ha passat? has inspirat desafortunadament a algun músic?", pregunta Urània. 
"-No germana. Simplement m’han abandonat. Ara en diuen jubilar-se", contesta Euterpe. 
"-I qui ha estat tal músic que per pròpia voluntat no desitja inspirar-se més?", qüestiona Urània. 
"-El senyor Lluís Llach, germana. Fa uns mesos que m’ha dit adéu després de molts anys de guiar-lo!" respon Euterpe. 
"-Va germana! d’ell no pots pas queixar-te! ha composat moltíssimes melodies que ’afecten a l’ànima’, plenes d’ethos, tal i com ens agrada a nosaltres! No estàs contenta de la banda sonora original del film ’Salvador’?", pregunta Urània. 
Euterpe vacil·la uns instants sense treure la vista al golf, després es gira cap a Urània i contesta: 
"-Tens raó germaneta, sempre quedarà –entre d’altres composicions del senyor Llach- la banda sonora original de ’Salvador’".

  Maria Salicrú-Maltas al 'Diaridemataro.cat'
5 de desembre de 2007
 _________

Banda sonora de la pel·lícula "Salvador".

M'és difícil parlar de 'Salvador (Puig Antich)' sense que es desvetllin un seguit de records i sentiments que em trasbalsen els racons de la memòria. La gent de la meva generació, els que vàrem viure els últims anys del franquisme entre l'adolescència i la joventut, vàrem haver de presenciar la crueltat d'una dictadura que no es resignava a perdre el seu poder, la clau dels seus privilegis. I ho va fer amb una ferotge fermesa. Segurament, l'assassinat de Salvador Puig Antich va ser un dels cops més significatius i simbòlics per tots els que esperàvem la mort del franquisme. Per la gent que teníem la seva edat, fou un escarni a les nostres esperances.

Un migdia estrany, quan en Jaume Roures va proposar-me fer la música d'una pel·lícula sobre en Puig Antich, vaig sentir que d'una manera inesperada la venjança em trucava a la porta. En els anys que corren, deixar-se seduir per la venjança no deu ser gens correcte, però amb els anys que em toquen puc ben dir que tant se me'n dóna. La venjança em va trucar a la porta i jo la hi vaig obrir de bat a bat.

Si tot escoltant la música, "algú" imagina percebre un bri de sensibilitat, algun miratge de lirisme o algun encert de comunicació emotiva, potser li sigui difícil pensar que la força motriu que hi ha darrera és la d'una paraula tan tenebrosa. Però si aquest "algú" veu la pel·lícula 'Salvador (Puig Antich)', tinc la secreta esperança que entendrà el que li estic intentant explicar. 'Salvador (Puig Antich)' parla del nostre avui.

Lluís Llach
text del llibre de la pel·lícula
 ________

L'esperança del condemnat a mort - JOAN MIRÓ

"És estrany, però alhora significatiu, que jo acabés aquella obra el mateix dia que van executar amb el garrot aquell pobre noi, Salvador Puig Antich. Vaig acabar el quadre el mateix dia que el van matar, sense jo saber-ho: una línia negra damunt un fons blanquinós, una linia negra com un fil que algú talla perque té la força i gens de pietat" »
— Joan Miró


Una cançó que no surt a la pel·li  i curiosament és la que més em PERTORBA, sí, sí, aquesta em pertorba en majúscules; és la que Llach va dedicar en els concerts de Verges 2007 a les germanes de Salvador. Voldria escoltar-la en el meu enterrament. Amén.


Com si fos un fil,
un fil llarg i prim
que teixint -se d'enyor m'uneix sempre al teu cor.
És només un fil,
potser fràgil,
però sempre fàcil
per tenir-te dintre meu
tan a prop com tan absent..

No ha d'esborrar el temps
ni un sol traç de tants sentiments per tu,
ni podrà l'oblit
trencar el fil que tibant-me em lliga a tu.

Jo t'espero... i t'espero...

Llenço a les estrelles
un cant pel teu record més dolç
ara que es més possible el món
que somniaves encara adolescent,
i les ferides que t'han fet...
i les ferides que tu has fet...
cuso amb aquest fil.

Sempre queda un fil,
un fil llarg i prim
que per tendre és tan tens
que per minse es fa immens.
Només aquest fil,
potser fàcil
però sempre fràgil
per sentir-te dintre meu,
tan a prop i tan absent...

Queda sempre un fil...

dimecres, 26 de febrer del 2014

Tears in Heaven - Llàgrimes al Cel

Pena, tristor, mort, desconsol.

Més que una cançó, Tears in Heaven és una tragèdia cantada per Eric Clapton (Anglaterra 1945), qui la va escriure  mesos després de la mort accidental del seu fill de 4 anys.
(La biografia de Clapton es pot trobar en qualsevol web, aquí no faré safareig de la vida de ningú).

Eric Clapton
Per a mi, aquesta és una de les balades més precioses i potents del blues. Deu ser que m'encanta ell i les seves cançons, com fa plorar la guitarra, com en treu l'ànima; deu ser que l'he escoltat cents de vegades o per què encara recordo qui, on i quan em van explicar aquesta història.

És una cançó que mostra un control emocional increïble, en tots els sentits; tenint en compte el motiu d'inspiració i les addiccions de tot tipus del compositor.

Està carregada d'emocions, des de la primera nota fins a l'última síl·laba. 

En el primer enllaç hi ha la cançó interpretada l'any 1992. Sota, 21 anys després, durant la gira del 2013.


El que més em colpeix i impressiona és la interpretació d'uns sentiments tan intensament tristos. Un virtuós.
Una vivència, un fill, un accident, un record... i un dubte. 
Clapton sap que amb la vida que ha portat no anirà al cel, però es pregunta si el seu fill sabria el seu nom, si en el cel es trobessin.

Aquesta és l'adaptació al català feta per La Porta dels Somnis, i Jofre Bardagí:

LLÀGRIMES AL CEL  (només audio)

Sabries el meu nom
Si en el cel ens trobéssim?
Podria ser el mateix
Si en el cel ens trobéssim?
Sé que el meu cor ha de ser fort
Perquè sé
Que mai podré ser al cel

Em daries la ma
Si en el cel ens trobéssim?
Em faries alçar
Si en el cel ens trobéssim?

He de seguir
el meu camí
Perquè sé
Que no em podré quedar al cel

El temps pot fer mal
I et pot ensorrar
Et pot trencar el cor
fent-te suplicar
De genolls.

Sé que ets en pau
Estels enllà
i que llàgrimes no n'hi ha
En el cel.

** petons de colors **